En motiu del centenari de la Revolució Russa, sembla adient tenyir el blog de roig amb un dels fenòmens més inversemblant que es poden atribuir al poble rus i a llurs relacions amb occident,des d’ençà, i que deriva del resultat dels esdeveniments d’aquell 1917.
La història Andrey Andreyevich Vlasov (1901-1946) és peculiar. Procedent d’una família humil, va renunciar als estudis durant la revolució russa i es va unir a l’exercit roig, on va emprendre una brillant i condecorada carrera militar fins a arribar a ser general. La seva última campanya, es va emmarcar en el fracassat intent d’alliberar Leningrad a principis del 1942. En aquest punt, encerclat per l’enemic, Vlasov va declinar l’oferta d’escapar amb avió i es va internar amb alguns dels seus homes en territori ocupat alemany, amagant-se fins que va ser descobert per les forces de Hitler. Vlasov va ser empresonat alhora que afirmava el seu rebuig pel govern soviètic i declarava Stalin el pitjor enemic del poble rus. Aquest fet li va valer l’atenció d’alts càrrecs nazis.
Fins aquí podem obrir els primers interrogants. Per què no va optar Vlasov per fugir quan encara hi era a temps? Era realment un anti-bolxevic convençut o un oportunista?
Juntament amb Wilfried Strik-Strikfeld, un propagandista que havia lluitat a l’exèrcit blanc durant la Guerra Civil Russa, Vlasov va idear l’Exèrcit d’Alliberació Russa (ROA). La idea que un oficial carismàtic com Vlasov liderés un moviment antiestalinista (malgrat que la finalitat última del qual es desviava dels ideals nacional-socialistes) era molt llaminera, i els nazis la van fer una realitat propagandística. L’exèrcit i el corresponent Comitè per a l’Alliberació del Poble de Rússia (KONR) no es van formar com a tal fins a finals de l’any 1944 degut a les reticències de Hitler. Fins llavors, mentre clamava als alts càrrecs nazis la necessitat de l’exèrcit, Vlasov va captar desertors i POWs (presoners de guerra) soviètics, i va escriure manifests en rebuig del règim bolxevic.
L’únic combat que Vlasov va dur a terme com a cap del ROA va ser a principis de 1945. Però l’exercit roig va obligar els vlasovistes a retrocedir cap a la Praga ocupada pels alemanys. Durant la primavera de 1945, l’exercit alemany estava en crisi i precisament a Praga es respiraven aires de revolta. Grups insurgents pro-soviètics txecs van establir contacte amb el ROA mitjançant el general Bunyachenko, subordinat a Vlasov. La tensió era altíssima donat que el ROA encara era lleial a l’exèrcit alemany, si bé les relacions amb els generals alemanys s’havien deteriorat. Bunyachenko va persuadir Vlasov i, el maig de 1945, els vlasovistes van lluitar a favor dels insurgents contra el propi exèrcit nazi, el qual havia previst esclafar els insurgents davant la imminent traïció.
Més interrogants, quin va ser el motiu real del segon gir traïdorenc dels vlasovistes? El ROA encara guardava rancor contra els nazis? O potser Vlasov es volia guanyar el perdó dels aliats?
En qualsevol cas, el ROA va haver de fugir de Praga, donat que els partisans txecs declaraven els vlasovistes com a enemics (malgrat els esdeveniments recents). Enemics de tothom, els vlasovistes es van veure obligats a rendir-se a mans dels americans, amb l’esperança de no ser repatriats al règim soviètic, on els esperava la mort o el Gulag. El ROA es va dissoldre davant la complicada situació. Alguns vlasovistes es van entregar als soviètics esperant penes menors mentre d’altres van deambular erràtics entre les línies esperant ser abatuts o s’aferraven a la custòdia americana. Sense oferir oposició, els americans van cedir Vlasov als russos. Vlasov va ser enviat a la Lubyanka (presó que el nobel de literatura Solzhenitsyn descriuria extensament basat en les seves pròpies experiències, a «Arxipèlag Gulag”) per a ser executat i esborrat de la història soviètica uns mesos més tard.
La desheretada història dels vlasovistes deixa interrogants oberts però no s’acaba aquí, és més, alguns dels episodis més agònics els viurien en territori aliat durant els següents mesos. Primer convé entendré qui eren realment els vlasovistes, més enllà de pèrfids traïdors.
Aleksandr Solzhenitsyn, qualifica els vlasovistes, juntament amb formacions similars, com les divisions cosaques o les Brigades de Kaminsky (les quals van acabar formant part del propi ROA) com un fenomen mai abans documentat en la història. Centenars de milers de joves renegant de la pàtria fins al punt d’encarar-s’hi amb les armes de l’enemic! Hi ha d’haver una causa social, afegeix Solzhenitsyn, «els cavalls ben alimentats no embogeixen».
S’estima que entre 3 i 5 milions de soviètics, comptant POWs, treballadors forçats i desertors van estar al servei de Hitler. Els números elevats s’entenen per les expectatives poc realistes del comandament soviètic d’un exèrcit poc preparat per a la guerra. I com s’explica la decisió de rebutjar i trair la nació per part de tants soldats?
Des de la revolució bolxevic, el govern soviètic ja no es considerava signant de les convencions de Gènova relativa al tracte de presoners. Des de l’inici de la guerra, alemanya va intentar arribar sense èxit a un acord amb el govern soviètic a través del Comitè Internacional de la Creu Roja. La negativa era clara, «No hi ha POWs russos, el soldat rus lluita fins la mort. Si el soldat decideix convertir-se en presoner queda exclòs de la comunitat russa» (segons Nikolai Tolstoy). Aquest fet no garantia el tracte dels POWs alemanys en mans soviètiques, i per tant l’exercit alemany va relegar pels POWs soviètics el tracte més inhumà possible.
Davant aquesta situació molts POWs soviètics veien tan sols una escapatòria: Acceptar davant les pressions dels oficials nazis i allistar-se a l’exèrcit Alemany.
Els mes innocents ho veien com una manera de tornar a la pàtria, llençarien les armes i la radio alemanys tant bon punt creuessin la frontera per a tornar a formar part de l’exèrcit roig. En aquest sentit, hom podria pensar que aquesta empresa era un malbaratament de recursos, però Hitler coneixia la psicosi de l’espionatge de Stalin, i el cert és que a tots els soviètics que tornessin de l’estranger els esperava l’article 58-6 del codi penal soviètic (Solzhenitsyn descriu l’ampli article 58 en detall a “Arxipèlag Gulag”). Deuria ser millor matar 999 innocents a que l’espia que en fa 1000 sobrevisqués!
Altres POWs soviètics van revelar-se amb agror contra el govern soviètic, veient el seu abandonament després d’haver lluitat per la pàtria. Eren els que pitjor tracte rebien als camps de concentració alemanys, i eren els únics als quals la creu roja no donava suport.
Així doncs, hom pot arribar a tenir una certa comprensió pels combatents del ROA i altres grups similars. Segons les Convencions de Gènova, els soviètics desertors, havien estat capturats, o s’havien entregat, amb l’uniforme alemany. Per tant, amb l’estatus de presoners de guerra no podien ser repatriats forçosament, malgrat les demandes soviètiques. Es jugava un joc a tres bandes: els britànics i estatunidencs temien les possibles represàlies nazis als presoners aliats si es repatriaven soldats alemanys a la unió soviètica. Però tampoc volien enterbolir les relacions amb Stalin, donat que molts dels POWs britànics i estatunidencs encara estaven en territori ocupat soviètic. Aquest darrer fet va ser decisiu durant la Conferència de Ialta, i Stalin el va saber explotar. El resultat: Un acord de repatriació forçosa de tots el POWs, desertors i soviètics en règim de treball forçat. La pitjor noticia per als vlasovistes i altres col·lectius anticomunistes. De fet, segones explica el periodista coetani Julius Epstein, en assabentar-se’n, Meandrov i Maltzev, dos oficials vlasovistes es van intentar suïcidar (igual que molts dels seus subordinats). Epstein recull violentes històries de la malaguanyada reticència dels soviètics a tornar a la pàtria (no en va, per a molts significava la mort o pitjor!). Epstein va més enllà i dona exemples de civils o combatents no soviètics que van patir la mateixa desgràcia. En el marc de la operació Keelhaul, el general Shkuro, el qual mai no havia sigut ciutadà de la unió soviètica (havia emigrat després de la 1a guerra civil russa), si bé hi havia lluitat en contra, va ser enganyat pels aliats, juntament amb les seves tropes cosaques (fins a 90.000) i cedit als soviètics!
Sorpresos davant la desolació dels repatriats i obligats a utilitzar la violència en molts casos, les grans qüestions morals van sorgir entre els cossos aliats encarregats. Malgrat tot, Epstein estima que entre dos i cinc milions de persones es van veure afectades per la mesura.
El cabdell d’aquest episodi, ja a aquestes altures esfilagarsat, sembla no acabar mai i es perd en l’interés de les forçes occidentals a manteir els successos a l’ombra. En canvi, per extrany que sembli, el govern soviètic va publicar, a través de la premsa, el perdó als vlasovistes i altres repatriats després de la seva pena. Solzhenitsyn, el qual precisament havia lluitat amb l’exèrcit roig contra els vlasovistes (i hi va compartir cel·la anys més tard), condemna els actes dels aliats i critica la manca de visió i valors de Roosvelt i Churchill. Al capdavall, si bé l’existència dels vlasovistes té l’explicació en un règim brutal, la trista fi d’aquests s’explica per les brutals decisions dels governs democràtics.
Nota: Els termes nominatius provinents del llenguatge ciríl·lic, s’han escrit d’acord amb la convenció anglesa. Com a bibliografia valen els escrits dels autors esmentats en el text.
Accepto Pop 