Del Revés o Out Inside

Inside Out, la darrera gran producció de la fàbrica de somnis Pixar, estrenada l’agost d’aquest any 2015, és de les millors (si no la millor) pel·lícula d’animació estrenada fins el dia d’avui. Molta gent que em llegeixi no hi estarà d’acord, i ho entenc, perquè la primera vegada que la vaig veure me va decebre bastat. Tenia el llistó molt alt, com es sol dir. Ara bé, la segona vegada vaig quedar impressionat, i la tercera encara més. Me’n vaig adonar que la primera vegada que l’havia vist em vaig quedar totalment amb la visió infantil de la producció, amb la història dels ninots dins el cap de na Riley i amb el que feia la protagonista en si. Però el segon cop vaig estar més atent a les parts que me semblava que no havia acabat d’entendre, i efectivament no ho havia entès per res del món. Val a dir que si no heu vist la pel·lícula millor no llegiu l’article, perquè conté molts de Spoilers. Qui avisa no és traïdor.

En castellà Del Revés, en anglès Inside Out és un títol molt encertat en ambdós casos perquè la pel·lícula planteja una història vista des del “punt de vista dels nostres sentiments”, vista des de dins nostre, vista al revés de com estem acostumats. Aquesta va ser una de les primeres coses que va fer que no acabés d’entendre la peli el primer cop, pensar que els protagonistes eren els ninots de dins el nostre cap. Com sempre, els protagonistes serem nosaltres: els humans. Si te planteges la pel·lícula “del revés” s’entendrà molt millor. És a dir, el que passa fora vist des de dins, Out Inside. Us animo a fer aquest plantejament a totes les preguntes que se us plantegin durant la segona visualització que espero que feu.

Na Riley és una nena de 11 anys, és a dir 6è de primària, perquè ens fem una idea. ¿Qué podría ir mal? comença dient Joy (a partir d’ara em referiré als personatges amb el nom en anglès, per no confondre’ls amb els sentiments), doncs tot pot anar malament perquè com tots sabem estem a les portes de l’adolescència. I és el que precisament li passa a na Riley a la pel·lícula, passa de ser una nena alegre i innocent, a una adolescent que se n’adona com és la vida per primera vegada. Tot va perfecte en la vida de Riley fins que els seus pares, per temes laborals, decideixen traslladar-se a San Francisco. Traslladar-se a una nova ciutat, deixar els teus amics i tot el que coneixes ha estat un malson per molts de nosaltres en aquesta edat. A partir d’aquí és quan comencen a passar coses estranyes. Joy, que havia estat la que sempre havia tingut el comandament del panell, veu com els seus companys comencen a tenir la necessitat de controlar-lo, sobretot Sadness, que també sent la necessitat de tocar els records alegres i que misteriosament aquests es tornen tristos, cosa que no passa si qualsevol altre els toca. Més endavant parlarem d’aquest fet. De totes maneres, veiem com Joy esforçant-se segueix mantenint el control. Però qui mantén el control? Joy o Riley? Riley sempre ha estat la nena alegre dels seus pares, i com li diu la seva mare, en aquests moments necessiten que segueixi sent alegre, per això Riley s’esforça per reprimir els altres sentiments i mantenir-se alegre. El punt d’inflexió d’aquesta situació arriba el primer dia d’escola, dia en que molts de nosaltres podríem sentir autèntic pànic. Tot va bé fins que Sadness toca un record feliç de quan encara vivia a Minnesota i es torna trist. Un record feliç de fa molt temps, que quan el recordem al cap dels anys ens fa sentir una espècie de tristesa, això és la nostàlgia; Riley sent nostàlgia de tots els seus records alegres de Minnesota i de les coses que ja no podrà fer més, per això Sadness sent la necessitat de tocar els records alegres i aquests es tonen blaus. Això, la portarà irremeiablement a la tristesa, una sensació que encara no ha patit mai de forma seria. En aquest moment, degut al fort impacte de la situació, es crea un record essencial trist. Però com que els pares de na Riley necessitaven que ella seguis alegre, Joy torna a fer-se càrrec de la situació perquè aquest record no pugui crear una Illa de la Personalitat (no em centraré en el disseny del món de Inside Out, perquè és meravellós i una completa obra d’art. Si voleu més informació sobre la representació dels records, les Illes de la Personalitat, la imaginació, etc. us recomano el següent article: http://befullness.com/analisis-de-inside-out-del-reves-visto-por-una-psicologa/ on està molt ben resumit). Ara bé, Riley ha reprimit un record essencial que afectaria a la seva personalitat, això hauria de tenir conseqüències, i evidentment, en la lluita alegria-tristesa, en que per necessitat hauria de guanyar la tristesa, tant Joy com Sadness queden reprimides i expulsades del centre de comandament. Joy havia d’evitar que Sadness governés la taula, i ho aconsegueix, però per reprimir la tristesa Riley necessita tota la seva alegria. Com veurem més endavant, Fear també intenta fugir per el mateix lloc, però no ho aconsegueix, perquè ell no està sent reprimit per Riley.

A partir d’aquí comença un viatge per dins el cap de Riley on podem descobrir la meravellosa feina de Pete Docter, l’equip de Pixar i el psicòleg Paul Ekman. Un viatge pel laberint de la memòria a llarg termini on podem veure els records classificats i els records inútils que son oblidats. Allà es troben l’amic imaginari de la infància de Riley, Bing Bong, que jugarà un paper també fonamental a la pel·lícula. Durant aquest viatge podem veure com les Illes de la Personalitat, estratègicament situades a sobre de la deixalleria de memòries, van caient una a una a l’abisme i això tampoc és casualitat, Riley està madurant i canviant la seva personalitat, per això les Illes que metafòricament ens defineixen tal com som es van caient. També podem veure el passadís del pensament abstracte, molt ben representat, i ‘casualment’ situat al costat de Imaginalàndia. Al cap i a la fi, la imaginació i el pensament abstracte estan relacionats. Un fet que passa desapercebut a Imaginalàndia és la zona de “nòvios imaginaris” que és una atracció nova (Riley s’està començant a sentir atreta per els nois, cosa que no li havia passat fins en aquest moment).

El segon punt clau de la pel·lícula succeeix quan Bing Bong perd el seu coet per anar a la Lluna. Joy l’intenta animar, però no ho aconsegueix, mentre que Sadness sí. En aquest moment és quan Joy se’n comença a donar compte de que la tristesa també és necessària, que Sadness fa coses que ella no pot fer. El viatge continua i van al tren del pensament (que no funciona de nit, un altre punt a favor), on Joy tomba un parell de capses “fets i opinions” que són molt semblants i es mesclen, i Bing Bong la tranquil·litza dient que “no es preocupi, es mesclen constantment” (més punts a favor).

Després de passar per la fàbrica de somnis i pel subconscient (que també mereixerien el seu anàlisi, però m’estendria massa) Joy cau al forat de l’oblit, a la deixalleria de memòries. Riley ha reprimit tant els seus sentiments que Joy quasi és oblidada. Llavors, observant un record que és alegre gràcies a què abans havia estat trist perquè fa que els seus amics vagin a consolar a Riley és quan se n’adona de que la tristesa és necessària. En aquest moment és quan té la idea per sortir del forat. MEGASPOILER: Però per aconseguir sortir del forat Bing Bong ha de ser oblidat, això tampoc és una exigència dramàtica de guió, Riley ha abandonat els seus millors records d’infància per anar creixent, la innocència ja no la podrà portar a la Lluna.

Ha hagut de passar tot això perquè Riley deixés de reprimir els sentiments. En aquesta repressió havia tingut la idea que més d’un hem tingut en algun moment de ràbia: fugir de casa. Per això aquesta idea la té Anger i ningú era capaç de treure-la, Riley està enrabiada amb el món. Tots els intents de Fear, Anger i Disgust no havien aconseguit més que bloquejar més la idea i el panell. Quan Riley deixa de reprimir els sentiments és quan Joy i Sadness aconsegueixen tornar al centre de comandament, i és Sadness qui aconsegueix treure la idea de fugir del cap de Riley. Havia estat reprimint la tristesa massa estona, i era la única cosa que la podia salvar, llavors Riley torna amb els seus pares. Allà és quan Riley es desfoga amb tristesa i Sadness pren el control, però durant la reconfortant i feliç abraçada en família qualsevol sentiria alegria, per això Sadness torna el control a Joy per formar un record essencial conjunt.

Riley ha madurat, en l’adolescència tenim sentiments més complexes que quan som nens, i això es veu representat en records definits per diferents sentiments, en un taulell de control major i en noves i antigues Illes de la Personalitat majors i més complexes. Tot i això Joy segueix mantenint el control de la consola, a diferència del que podem veure en altres personatges com el seu pare (que governa Anger) o la seva mare (que governa Sadness), perquè al cap i a la fi Riley segueix sent alegre. Riley està a les portes de la pubertat i apareix un botó que ho demostra, “Riley tiene 12 años ahora ¿qué podría pasar?”

Inside Out, una obra mestra que ho té tot. Entretinguda pels nens, que fa pensar als adults, i amb una bona conclusió: tots els sentiments són bons i necessaris, no ens hem de reprimir la por, la ràbia, la pena ni res. En això consisteix viure.

Mà de món

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s