Prussessant “La Revolta Dels Somriures”

Em perdonareu que em prengui la llicència de reviure un clàssic amb certs tocs de nazisme per parlar sobre aquest nostre país i el seu “prussés”, que de tan complex ens fa claudicar d’allò que ens sentiem més orgullosos (si em voleu titllar d’hipòcrita per banalitzar el nazisme, atureu-vos un minut, jutgeu-me, digueu-me el nom del porc, i, si encara us sentiu capaços, seguiu llegint: ves per on, potser no hauriem de tenir la pell tan fina).

Casablanca, 1942: Michael Curitz ens regala un moment que, personalment, m’evoca a la clàssica aposta de “a veure qui la té més llarga”. Òbviament no m’atreveixo a valorar com la tenien Humphrey Bogart y Paul Henreid (potser estaria be preguntar-li a Ingrid Bergman). Em refereixo al meteòric moment en què els oficials nazis entonen Die Wacht am Rhein (La Guàrdia del Rin, ara que ja sé alemany), símbol de l’opressió alemanya, mentre el líder de la resistència i “banyut del purgatori” Viktor László respon cantant la Marseillase, símbol de la llibertat i fraternitat.

(Pell de gallina)

Lluny d’entrar en polèmica sobre quin bàndol correspon a quin entre CAT i ESP (em temo que no en trauriem l’aigua clara) em pregunto perquè aquesta imatge em va evocar al conflicte pel “prussés” (descrit també com “La Revolta Dels Somriures”).

Segurament serà culpa meva, que faig un anàlisi massa simplista i interessat, però tot i així, em sento legitimat per enjegar els dos bàndols a pastar fang. Ens hem dit coses molt gruixudes, ens hem ningunejat, ens hem jutjat mútuament per acabar enlloc (sí, he dit acabar, deixeu-me que segueixi amb el meu deliri i digui que això més que mort està podrit).

Què voleu que us digui, dixeu-me que no compri el discurs de “la España reaccionaria i neocastiza” que ens oprimeix. Que voleu que us digui, deixeu-me que tampoc compri el discurs del deliri desenfrenat basat en el simple imperatiu legal desacatat. I com que no vull comprar cap dels dos discursos, em veig sol i desemparat veient com la gent intenta etiquetar-me en un bàndol o en l’altre.

A uns us preguntaria: realment ho esteu vivint com la Revolta Dels Somriures?

Als altres us preguntaria: qui creieu que la té més llarga? (Jo diria que Humphrey Bogart, però no tinc arguments per defensar-ho).

I recordeu: “Aquest pot ser el principi d’una gran amistat”.

That’s all folks.

Edmond Dantès

Be the first penguin (by Randy Pausch)

Hope professor Pausch was not upset about diffusing one piece of his last lecture, wherever he is:

“Experience is what you get when you didn’t get what you wanted. 

That’s an expression I learned when I took a sabbatical at Electronic Arts, the video-game maker. It just stuck with me, and I’ve learned up repeating it again and again to students. 

It’s a phrase worth considering at every brick wall we encounter, and at every disappointment. It’s also a reminder that failure is not just acceptable, it’s often essential. 

When I taught the “Building Virtual Worlds” course, I encouraged students to attempt hard things and to not worry about faillings. I wanted to reward that way of thinking. So at the end of each semester, I’d present one team of students with a stuffed animal- a penguin. It was called “The First Penguin Award” and went to the team that took the biggest gamble in trying new ideas or new technology, while failing to achieve their stated goals. In essence, it was an award for “glorious failure”, and it celebrated out-of-the-box thinking and using imagination in a daring way. 

The other students came to understand: “First Penguin” winners were losers who were definitely going somewhere. 

The title of the award came from the notion that when penguins are about to jump into water that might contain predators, well, somebody’s got to be the first penguin. I originally called it “The Best Failure Award, ” but failure has so many negative connotations that students couldn’t get past the word itself.

“First Penguin” winners were losers who were definitely going somewhere. Randy Pausch

Experience is what you get when you didn’t get what you wanted. And experience is often the most valuable thing you have to offer”.

Actually, the truth is that I’ve never thought whether I like penguins or not, but hope one day I become one of them.

That’s all folks.

Edmond Dantès

Dosi de realitat

Hi ha una malaltia pitjor que l’ébola. I és que arriba un moment que potser ens hauríem de plantejar d’on i amb quins interessos ens deixem influir. Estarem d’acord que és el més còmode, tenim massa coses que pensar com per perdre el temps en paranoies.

Mentre apareix el primer infectat d’ébola a Espanya, el comptador de persones mortes pel virus va augmentant: 3500. Digueu que sóc insensible i hipòcrita, i segurament tindreu raó, però potser no n’estem fent un gra massa?

Mentre ja han mort 3500 persones per l’ébola, cada any en moren 1.6 milions de SIDA (sense comptar els 16 milions sense accés a retrovirals), 1.3 milions de tuberculosi (de les quals el 95% viuen en països pobres), i 700.000 de malària (pels de lletres, un nen africà a cada minut).

Llavors la pregunta és: per què la malària no obre un telenotícies? Per què no ocupa portades de diaris? Per què no repatrien a bons homes de Déu al ser infectats? No costa gaire arribar a la resposta: no ens afecta perquè estem immunitzats. Immunitzats perquè és el pa de cada dia, perquè cada any són les mateixes malalties, perquè no es fan series de com una infecció de sida acaba amb la humanitat…

Cal ser crítics i no pensar que tant els de dalt com els del carrer ens bombardegen amb missatges, sinó que hem de ser nosaltres els que ens en construïm un de propi, més honest que els que vénen de fora. Sinó, doneu per suposat que entrarà el de fora”. – Un cec que veu més que qualsevol de nosaltres

Com us deia, hi ha una malaltia pitjor que l’ébola: no és la malària, ni la sida ni la tuberculosi. És el que molts coneixem com a ‘tortícolis’. I és que no hi ha res pitjor que no parar de mirar-se el melic i deixar que el món funcioni…

That’s all folks,

Edmond Dantès