Les formigues

Les formigues

Camí de sol…

Companys,

Em vaig deixar oblidades les expectatives al Bosque Multicines el mateix dia que vaig anar a veure Inside Out. No em correspon parlar-ne, en part perquè ja ho van fer llavors en aquest mateix blog i encara ho fan ara a la revista contemporània per excel·lència, però sobretot perquè la pitjor seqüència de la pel·lícula no té res a veure amb la pel·lícula en si mateixa. Precedint-la, Disney Pixar sorprenia al respectat amb Lava, un curtmetratge d’animació edulcorat que, a part de rendir homenatge a l’ukelele de Bruddha Iz, pretenia coronar-se com el pitjor de la història de la productora. Nogensmenys, quan em va ‘caure a les mans’ —si és que l’expressió té validesa en el món 2.0— Destino (Disney, 2003), ja intuïa que l’esmentat no seria un minifilm d’aquells qualssevol.

Assabentat de l’exili de Gala i Salvador Dalí als Estats Units amb la Guerra Civil espanyola, Walt E. Disney va convèncer l’artista a donar ànima a Destino, una composició musical de “Chamaco” Domínguez versionada per Dora Luz, per a un curt amb el mateix nom. Per alguna raó o altra, aquest no va veure la llum fins després de la mort (crionització, si escau) d’ambdós artistes, i potser al bell mig d’una expressió simptomàtica de la síndrome de la pàgina en blanc. Els set i escatx minuts de duració situen una jove en un paisatge oníric que recorda els traços de Dalí en la pintura Réminiscence archéologique de l'”Angélus” de Millet, alhora una referència al quadre L’Angélus (Jean-François Millet, 1859) del qual Dalí n’estava patològicament obsessionat†. (El paisatge de la pintura de Dalí, i per extensió del curtmetratge, es pot visitar en persona gràcies al tour de realitat virtual de The Dali Museum a la ciutat de St. Petersburg, Florida. O un pot provar d’adormir-se durant una excursió al Cap de Creus, que és com el mateix Dalí va concebre el quadre.)

Si en voleu saber una mica més, endinseu-vos en aquesta galeria (clic, clic, clic).

Tanmateix, i tornant al que ens ocupa, l’indret no és l’element més surrealista de Destino. Per exemple, la jove dansaire presencia com el cap del seu enamorat es fon i com el seu es transforma primer en una pilota de gimnàstica rítmica i després en una dent de lleó que es dissol en el vent. Mes si hi va haver un moment que em va absorbir especialment, aquest és la raó de ser del post. Cap a la meitat. El minut 3:50, invariablement. Un pla proper de la mà de l’enamorat, tot ell de pedra, exposant una esquerda d’on comencen a emanar formigues. Per què, de tota aquella composició quasi narcòtica, m’havia colpit aquella seqüència? Que potser ja l’havia vist, el curt, i no em recordava, o havia estat un déjà vu? Les primeres hipòtesis assumien la integritat dels creadors, però la lucidesa del record aviat em va fer considerar la pressumpció de plagi. Raonablement, vaig començar per una de les formes de plagi més exteses i al seu temps ignorades, també en el món de la recerca científica: copiar-se a un mateix. Plantejat correctament el problema, donar amb la resposta era qüestió de temps. I en aquest cas no va fer-se pregar:

“Esta película nació de la confluencia de dos sueños. Dalí me invitó a pasar unos días en su casa y, al llegar a Figueras, yo le conté un sueño que había tenido poco antes, en el que una nube desflecada cortaba la luna y una cuchilla de afeitar hendía un ojo. Él, a su vez, me dijo que la noche anterior había visto en sueños una mano llena de hormigas. Y añadió: «¿Y si, partiendo de esto, hiciéramos una película?» En un principio, me quedé indeciso; pero pronto pusimos mano a la obra, en Figueras. Escribimos el guión en menos de una semana, siguiendo una regla muy simple, adoptada de común acuerdo: no aceptar idea ni imagen alguna que pudiera dar lugar a una explicación racional, psicológica o cultural. Abrir todas las puertas a lo irracional. No admitir más que las imágenes que nos impresionaran, sin tratar de averiguar por qué.” — Luis Buñuel

Luis Buñuel és d’aquells artistes que, com Dalí, no necessiten de presentació, si bé el segon va tenir una influència considerable sobre el primer. Buñuel, adscrit també al surrealisme, explica a les seves memòries Mi Último Suspiro (1982) la gènesi de la seva òpera prima, Un Chien Andalou (1929), que va finançar la seva mare amb 25.000 pessetes per allò de les tres Fs. Per les paraules de Buñuel, l’escena que a mi em pertorbava no només apareixia també a Un Chien Andalou, sinó que era un d’ambdós pivots centrals de la pel·lícula; gairebé la raó de la seva existència. La mà i les formigues.

No creerás lo que pasó al final.

Havia pogut comprovar amb les recreacions de L’Angélus de Millet (vide supra) que Dalí era un pintor recursiu. Tanmateix, ignorava la seva simbologia més enllà dels ous que pengen del Teatre-Museu a Figueres. No sé si va ser primer l’ou o la formiga, però de cop i volta se m’apareixia aquell animal insignificant a tota la seva obra‡. Se m’havien passat per alt les formigues contemplant la Metamorfosi de Narcís al Tate Modern, se m’havien passat per alt les formigues a la seva obra més coneguda, Els rellotges tous. La freqüència era tal que l’explicació més versemblant era que les havien afegit després de veure els quadres per primera vegada. I, contràriament a les boniques formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit, el caos i el context d’aquells insectes dalinians els donaven un significat radicalment diferent. Aparentment, el nen Salvador va viure com unes formigues devoraven viva una ratapinyada que havia caçat i guardat en un pot, experiència que el va aterrar i fascinar alhora i que el podria haver traumat psicològicament, de manera que somnis com el que havia explicat a Buñuel podrien ser manifestacions paradigmàtiques de les seqüeles. D’ençà, per a Dalí aquells invertebrats van estar estretament relacionats amb la mort, i ben aviat els va incloure en el seu repertori com a memento mori (“recorda que has de morir”).

Les formigues apareixen en més de 70 obres de Salvador Dalí. Això intenta ser una mostra representativa (clic, clic, clic).

Si bé és cert que les formigues s’eximeixen de crítica en les revisions d’art més banals i també en algunes de més acadèmiques, evidentment no sóc el primer en adonar-me’n, i a la web se’n troben estudis veritablement detallats (com aquest). Estudis que m’haurien fet la vida una mica més senzilla si els hagués trobat abans de posar-me a escriure això. O potser llavors les ganes d’escriure m’haguessin fet embogir. Com Dalí. Això ja no ho sabrem mai.

Sam

Anuncios

Viva la vida

Companys,

Quan es celebra alguna cosa, normalment és perquè aquesta cosa ja ha succeït. Normalment es conmemoren fets que, per molt importants que fossin, ja no són més. Què dic, “normalment”, quina bestiesa pensar en celebrar incerteses del futur! Però concediu-me el 12 d’agost, o dieu-me boig per un dia. Una espurna de congenialitat, només possible des del no saber-la explicar, va fer que en dies com avui trontollessin els ciments de la lògica i es difuminés la línia que ens separa de l’impossible. Avui he celebrat una cosa que encara no ha passat i se’m dibuixava un somriure mentre ho feia.

Never an honest word
But that was when I ruled the world.

Sam

La crisi dels 140 (crèdits)

Companys,

En altre estat hi hauria afegit la salsa de formatge blau que m’havia ensenyat a fer ma mare abans d’emancipar-me precoçment per anar a estudiar fora. Els hauria posat al forn per gratinar-ne tan just les puntes, i aconseguir la textura cruixent que cada dijous m’esperava a taula, arribant de l’institut. Potser hi hauria ratllat fruits secs a sobre, que tot i ésser molt calòrics em suplien amb l’energia necessària abans d’un capvespre al mar. Res més, lluny de la realitat: la única raó per la que no em vaig menjar els macarrons directament del colador va ser per no embrutar-lo d’oli i haver-lo d’escurar. Oli, i sal.

Últimament menjo per subsistir, per sobreviure. Enrere queden les cites puntuals en què reunir-se amb la família a taula era l’excusa per gaudir cuinant des de ben d’hora al matí, cervesa a la mà. La rutina, el haver-ho de fer obligatòriament, em trenca la passió per cuinar (si és que en tenia).

Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal.” – Paulo Coelho

No me n’adono ara. Tanmateix, la consciència que tinc de la realitat no és capaç d’assumir que es necessita la ingesta rutinària d’orgànics per no defallir, així com mantenir la casa neta i la roba planxada per poder seguir confonent-me entre la multitud. Que el Mente sana in corpore sano posi en relació el que és material (cos) amb el que és immaterial (ment) sempre se m’ha escapat de les mans. La consciència que tinc, fora de la realitat, no comprèn que siguin desequilibris químics palpables els que repercuteixin en el meu estat d’ànim eteri. És l’etapa en què més lluny està la meva consciència del cos (totalment desacoplats, diria) i això em porta a horaris d’ingestió peculiars (si em permeteu l’eufemisme) i ritmes circadians desacompassats. Amb tot, veure una eminència com Joan Massagué preparant-se una ensalada suposa un xoc.

Somnio un temps en què una pastilla supleixi la ingesta que pertoqui, i on potser la interacció cervell-màquina pugui aniquil·lar del tot la comunicació ment-cos, oblidant-nos de la naturalesa animal imperfecta que ens té de peus a terra i ens fa envellir progressivament. D’alguna manera, em considero patidor d’un tipus de golden age thinking anterògrad. Posant-ho en paraula de Woody Allen a Mitjanit a París, la “nostàlgia” o “negació” del present no seria en favor del passat sinó d’una era que està per arribar, marcada per la immersió tecnològica extrema de les generacions habitants (tot i el Per què el futur no ens necessita al Wired 8.04, de Bill Joy). Nostàlgic del present pel futur. I no poder-lo gaudir.

I és que si reflexiono bé l’època que ens ha tocat viure, em surten les paraules de Tyler Durden a El Club de la Lluita:

Maleït sigui, una generació sencera bombejant gas, parant taules; esclaus amb collars blancs. La publicitat ens té perseguint cotxes i roba, treballant en llocs que odiem per poder comprar merda que no necessitem. Som els nens del mig de la història, tio. Ni propòsit ni lloc. No tenim Gran Guerra. Ni tenim Gran Depressió. La nostra Gran Guerra és una guerra espiritual… la nostra Gran Depressió són les nostres vides. Ens hem criat tots amb la televisió per creure que algun dia seriem tots milionaris, déus de pel·lícules i estrelles del rock. Però no ho serem. I a poc a poc ho estem aprenent. I estem molt, molt cabrejats.” – Tyler Durden

Que a sobre la premsa doni bola a històries d’èxit de filàntrops multimilionaris en què l’ironia sigui que han deixat la universitat abans d’acabar-la. Sense parlar de futbolistes o tertulians de televisió. El súmmum. Que la inflació acadèmica que patim, en què ja no basta una carrera, sigui fútil a l’hora de garantir-te un lloc de treball. I que ens estem especialitzant fins perdre la noció de l’aplicabilitat (enveja als polímates universalistes del renaixement) i en què ser el millor de la classe no et serveix ni perquè el professor et tingui de becari durant dos anys després d’acabar. Amb això, les carreres es multipliquen a graus, i moltes suplanten temaris, però compte amb pensar “només són quatre anys” quan s’escull, cada cop més per qüestió de nota. Quatre anys no passen volant, i contenen moments de crisi que fan tambalejar, més forts a mesura que s’acumulen crèdits. En aquest sentit, una carrera comprimeix les etapes de la vida, i anàlogament es pateix la crisi de la mitjana edat. Tot i no haver estat demostrada científicament, ésser conscient de la maduresa reflexa símptomes com la voluntat de fer canvis significatius, que provoquen en última instància la temptació de canviar-se de carrera, voler-ne fer una altra després, o palles ontològiques com la que heu llegit. Dono gràcies si heu arribat a aquest punt i demano disculpes si havent-ho fet no s’han cobert les vostres expectatives.

Sam

PD: Vinc de córrer. Ara es veu tot una mica diferent. Ésser melòman sempre és un avantatge.

AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part II de II)

Companys,

Nikola Tesla va recalar a vàries companyies, amb més o menys sort, culminant-ho amb la patent el 1887 del motor de corrent altern. L’efemèride arribà a George Westinghouse, un empresari conegut per la invenció anys abans dels frens per aire comprimit, que li comprà a Tesla els drets de les patents i el convertí en un dels pivots de la seva Westinghouse Electric Company (avui pertanyent a Toshiba). Així, la companyia es convertia en la primera en apostar per corrent altern i per la gran reducció de costs que comportava respecte al corrent continu, sobretot a nivell de transport.

Seguir leyendo “AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part II de II)”

AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part I de II)

Companys,

Quan Nikola Tesla qüestionà per primera vegada el 1875 l’eficiència dels motors de corrent continu, el seu professor de l’Institut Politècnic de Graz (Àustria) es sorprengué que un alumne tant brillant pensés aquelles bestieses. El 1882, treballant a París en millores per dinamos, Tesla va concebre el motor d’inducció, que funcionava amb corrent altern, però topava clarament amb el rebuig dels superiors a qui els l’explicava. La raó: l’empresa germano-francesa, Continental Edison Company, pertanyia al monopoli de Thomas Alva Edison, i les directrius els impedien, de totes totes, remar en contra de les seves patents.

El cabreig de Tesla comportà que alguns dels seus companys li suggerissin emprendre, però això era l’últim que el serbi de 28 anys tenia pensat fer. Es decidí, en contraposició, per marxar a una Nova York on podria treballar per Edison d’una manera més pròxima i intentar emmenar-lo, en última instància, a les possibilitats que oferia el corrent altern. Charles Batchelor, home proper a Edison i a qui li era assignada gran responsabilitat en projectes d’ultramar, li escrigué al jove una carta de recomanació:

My Dear Edison, I know two great men and you are one of them. The other is this young man!” – Charles Batchelor

Llavors Edison no estava gaire familiaritzat amb el corrent altern, però tampoc semblava disposat a fer-ho quan Tesla li explicà, el 1884, les seves idees. No obstant, sí que intuí en el jove alguna cosa diferent, i el contractà ipso facto per a treballar en millores per les plantes de generació de corrent continu. La demanda d’energia elèctrica a Nova York havia explotat després que el mateix Edison patentés una bombeta incandescent a finals de la dècada del 1870, i l’electricitat anava en camí de convertir-se en la fita tecnològica més important de la història. A Tesla, però, se li atribueix la següent cita, de quan arribà a Nova York:

El que havia deixat enrere era bonic, artístic i fascinant en tots els aspectes; el que he vist aquí és aspre, mecanitzat i poc atractiu. Està [Amèrica] un segle endarrerida a Europa, pel que fa a civilització.” –  Nikola Tesla

Els dos, Tesla i Edison, Edison i Tesla (em perdonareu), compartien un tret de geni i era que no necessitaven gaires hores de son: mentre Edison podia ser fora durant dies, dormint de tant en tant al sofà del laboratori, Tesla assegurava que el seu horari de treball era de les deu del matí a les cinc del matí del dia següent. Però aquí acabaven les similituds, i és que mentre Tesla confiava en moments d’eureka, Edison era un home constant, de prova i error i al que se li atribueix la frase cèlebre definitòria

El geni és 1% inspiració i 99% transpiració.” – Thomas Edison

Mesos més tard, Edison rebutjà pagar una prima de treball a Tesla que, segons l’últim, el primer li havia promès en cas d’acabar una feina. Tesla, decepcionat, renuncià al càrrec i començà a deambular professionalment, davant vàries ofertes d’inversors que veien l’oportunitat en aquell geni salvatge.

(Continuarà…)

Sam

De disseny intel·ligent i coladors al cap

Companys,

Els ciments de la Wall of Separation entre Església i Estat en els EEUU trontollaren una vegada més cap al 2005, durant el mandat de Bush fill. Militant del Partit Republicà, presencià com el consell d’educació de Kansas (un estat dels de pel mig, històricament conservador) reorientava les classes de biologia per a dedicar el mateix temps a l’ensenyament d’evolució darwiniana que al creacionisme. Maquillant la paraula creacionisme a “disseny intel·ligent” i evitant mencionar directament “Déu” (per la prohibició del teocentrisme als colegis públics dels EEUU), i sota l’argument que l’evolució era una altre tipus de religió i que no considerar també el “disseny intel·ligent” suposaria una clara discriminació.

El juny d’aquell mateix any, un recentment graduat en Física (he he he) d’Oregon (més a l’oest i demòcrata), Bobby Henderson, enviava una carta oberta al consell d’educació responsable, en to d’indignació, per a reclamar que la seva pròpia religió mereixia el mateix temps de dedicació que les que s’estaven impartint llavors. Havia nascut el “pastafarisme”, o la religió del “Monstre de l’Espaguetti Volador (MEV)”:

… one third time for Intelligent Design, one third time for Flying Spaghetti Monsterism, and one third time for logical conjecture based on overwhelming observable evidence.” – Bobby Henderson

Comprimiré la polèmica que es generà en conseqüència: rectificar és de savis, diuen, i una votació popular el 2006 revocà la decisió del consell, no haguent de lamentar danys. Mesos més tard, Henderson declarava que “I wrote the letter for my own amusement as much as anything“, però la realitat era que els seguidors del pastafarisme no deixaven d’augmentar. Els mitjans de comunicació se n’havien fet eco, el fons de recaptació de la plataforma ‘crowdfunding’ de l’església MEV superava el milió i mig de dòlars, i la religió alternativa en qüestió ja havia guanyat fidels overseas, fins al punt d’ésser permesos els coladors al cap en les fotografies identificatives com a símbol religiós, de la mateixa manera que les monges o les dones musulmanes. Mentrestant, la religió del Monstre de l’Espaguetti Volador agafava forma i ja disposava d’infinitats de sàtires als cristians, que mereixen ésser conegudes i reconegudes.

La deïtat és el Monstre de l’Espaguetti Volador i disposa d’un apèndix tallarínic sagrat. La creència central és que el MEV va crear l’univers en estat etílic i que això explicaria les imperfeccions del món creat. Les evidències que recolzen l’evolució han estat posades expressament per a posar a prova la fe dels creients. El dia sagrat dels pastafaris és el divendres i aprofiten per a vestir-se de pirates. Creuen en un cel ple de volcans de cervesa i strippers. L’infern és exactament igual, però la cervesa dels volcans està calenta i els strippers pateixen d’enfermetats de transmissió sexual. Les oracions al MEV han d’acabar en “RAmén”. Els profetes són el mateix Bobby Henderson i el capità pirata Mosey, aquest últim essent agraciat amb les taules dels deu “Realment preferiria que no” en el cim del Salsa:

MEVyMosey
Mosey és entregat les taules dels deu “Realment preferiria que no”.

 

I don’t have a problem with religion. What I have a problem with is religion posing as science. If there is a God and he’s intelligent, then I would guess he has a sense of humor.” – Bobby Henderson

RAmén, doncs.

Sam

Quants estudiants fan falta per canviar una bombeta?

Companys,

Doncs depèn què estudiïn o a quina universitat vagin. Després de Per què el pollastre va creuar la carretera?, i inspirats en la versió americana How many students does it take to change a lightbulb?, arriba a les nostres terres Quants estudiants fan falta per canvia una bombeta?. No deixem titella amb cap.

Quants estudiants de Magisteri fan falta per canviar una bombeta?

Dos – Un per mesclar els martinis i l’altre per trucar a l’electricista.

Quants estudiants de la UIC fan falta per canviar una bombeta?

Dos – Un per canviar la bombeta i l’altre per cridar que ho ha fet igual de bé que algú de la UB.

Quants estudiants de la UAB fan falta per canviar una bombeta? 

Setanta-sis – Un per canviar la bombeta, cinquanta per protestar pel dret de la bombeta a no canviar, i vint-i-cinc per fer una contra-protesta.

Quants estudiants de la UdG fan falta per canviar una bombeta?

Cap – Així s’estalvia i cuidem el medi ambient.

Quants estudiants de Medicina fan falta per canviar una bombeta?

Un – Aguanta la bombeta i el món gira al voltant seu.

Quants estudiants de la UPC fan falta per canviar una bombeta?

Només un, però si ho fa en anglès li donen més crèdits.

UPF

Quants estudiants de la UPF fan falta per canviar una bombeta?

Dos – Un per canviar la bombeta i l’altre per queixar-se que molt de Campus d’Excel·lència i tal però les bombetes es fonen.

Quants estudiants del Campus del Mar fan falta per canviar una bombeta?

Sis – Un per canviar la bombeta i cinc per fer un vídeo-parida sobre el tema.

Quants estudiants del Campus de la Ciutadella fan falta per canviar una bombeta?

Cinc – Un per canviar la bombeta i quatre per trobar la roba adequada per a l’ocasió.

Quants estudiants d’Enginyeria Biomèdica fan falta per canviar una bombeta?

Cinc – Un per dissenyar una bombeta que funcioni amb energia nuclear, un per trobar la manera d’il·luminar la resta de Barcelona utilitzant la bombeta espatllada, dos per instal·lar-la, i un per fer la GUI que controli l’interruptor de la paret.

 

Sam