Les formigues

Les formigues

Camí de sol…

Companys,

Em vaig deixar oblidades les expectatives al Bosque Multicines el mateix dia que vaig anar a veure Inside Out. No em correspon parlar-ne, en part perquè ja ho van fer llavors en aquest mateix blog i encara ho fan ara a la revista contemporània per excel·lència, però sobretot perquè la pitjor seqüència de la pel·lícula no té res a veure amb la pel·lícula en si mateixa. Precedint-la, Disney Pixar sorprenia al respectat amb Lava, un curtmetratge d’animació edulcorat que, a part de rendir homenatge a l’ukelele de Bruddha Iz, pretenia coronar-se com el pitjor de la història de la productora. Nogensmenys, quan em va ‘caure a les mans’ —si és que l’expressió té validesa en el món 2.0— Destino (Disney, 2003), ja intuïa que l’esmentat no seria un minifilm d’aquells qualssevol.

Assabentat de l’exili de Gala i Salvador Dalí als Estats Units amb la Guerra Civil espanyola, Walt E. Disney va convèncer l’artista a donar ànima a Destino, una composició musical de “Chamaco” Domínguez versionada per Dora Luz, per a un curt amb el mateix nom. Per alguna raó o altra, aquest no va veure la llum fins després de la mort (crionització, si escau) d’ambdós artistes, i potser al bell mig d’una expressió simptomàtica de la síndrome de la pàgina en blanc. Els set i escatx minuts de duració situen una jove en un paisatge oníric que recorda els traços de Dalí en la pintura Réminiscence archéologique de l'”Angélus” de Millet, alhora una referència al quadre L’Angélus (Jean-François Millet, 1859) del qual Dalí n’estava patològicament obsessionat†. (El paisatge de la pintura de Dalí, i per extensió del curtmetratge, es pot visitar en persona gràcies al tour de realitat virtual de The Dali Museum a la ciutat de St. Petersburg, Florida. O un pot provar d’adormir-se durant una excursió al Cap de Creus, que és com el mateix Dalí va concebre el quadre.)

Si en voleu saber una mica més, endinseu-vos en aquesta galeria (clic, clic, clic).

Tanmateix, i tornant al que ens ocupa, l’indret no és l’element més surrealista de Destino. Per exemple, la jove dansaire presencia com el cap del seu enamorat es fon i com el seu es transforma primer en una pilota de gimnàstica rítmica i després en una dent de lleó que es dissol en el vent. Mes si hi va haver un moment que em va absorbir especialment, aquest és la raó de ser del post. Cap a la meitat. El minut 3:50, invariablement. Un pla proper de la mà de l’enamorat, tot ell de pedra, exposant una esquerda d’on comencen a emanar formigues. Per què, de tota aquella composició quasi narcòtica, m’havia colpit aquella seqüència? Que potser ja l’havia vist, el curt, i no em recordava, o havia estat un déjà vu? Les primeres hipòtesis assumien la integritat dels creadors, però la lucidesa del record aviat em va fer considerar la pressumpció de plagi. Raonablement, vaig començar per una de les formes de plagi més exteses i al seu temps ignorades, també en el món de la recerca científica: copiar-se a un mateix. Plantejat correctament el problema, donar amb la resposta era qüestió de temps. I en aquest cas no va fer-se pregar:

“Esta película nació de la confluencia de dos sueños. Dalí me invitó a pasar unos días en su casa y, al llegar a Figueras, yo le conté un sueño que había tenido poco antes, en el que una nube desflecada cortaba la luna y una cuchilla de afeitar hendía un ojo. Él, a su vez, me dijo que la noche anterior había visto en sueños una mano llena de hormigas. Y añadió: «¿Y si, partiendo de esto, hiciéramos una película?» En un principio, me quedé indeciso; pero pronto pusimos mano a la obra, en Figueras. Escribimos el guión en menos de una semana, siguiendo una regla muy simple, adoptada de común acuerdo: no aceptar idea ni imagen alguna que pudiera dar lugar a una explicación racional, psicológica o cultural. Abrir todas las puertas a lo irracional. No admitir más que las imágenes que nos impresionaran, sin tratar de averiguar por qué.” — Luis Buñuel

Luis Buñuel és d’aquells artistes que, com Dalí, no necessiten de presentació, si bé el segon va tenir una influència considerable sobre el primer. Buñuel, adscrit també al surrealisme, explica a les seves memòries Mi Último Suspiro (1982) la gènesi de la seva òpera prima, Un Chien Andalou (1929), que va finançar la seva mare amb 25.000 pessetes per allò de les tres Fs. Per les paraules de Buñuel, l’escena que a mi em pertorbava no només apareixia també a Un Chien Andalou, sinó que era un d’ambdós pivots centrals de la pel·lícula; gairebé la raó de la seva existència. La mà i les formigues.

No creerás lo que pasó al final.

Havia pogut comprovar amb les recreacions de L’Angélus de Millet (vide supra) que Dalí era un pintor recursiu. Tanmateix, ignorava la seva simbologia més enllà dels ous que pengen del Teatre-Museu a Figueres. No sé si va ser primer l’ou o la formiga, però de cop i volta se m’apareixia aquell animal insignificant a tota la seva obra‡. Se m’havien passat per alt les formigues contemplant la Metamorfosi de Narcís al Tate Modern, se m’havien passat per alt les formigues a la seva obra més coneguda, Els rellotges tous. La freqüència era tal que l’explicació més versemblant era que les havien afegit després de veure els quadres per primera vegada. I, contràriament a les boniques formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit, el caos i el context d’aquells insectes dalinians els donaven un significat radicalment diferent. Aparentment, el nen Salvador va viure com unes formigues devoraven viva una ratapinyada que havia caçat i guardat en un pot, experiència que el va aterrar i fascinar alhora i que el podria haver traumat psicològicament, de manera que somnis com el que havia explicat a Buñuel podrien ser manifestacions paradigmàtiques de les seqüeles. D’ençà, per a Dalí aquells invertebrats van estar estretament relacionats amb la mort, i ben aviat els va incloure en el seu repertori com a memento mori (“recorda que has de morir”).

Les formigues apareixen en més de 70 obres de Salvador Dalí. Això intenta ser una mostra representativa (clic, clic, clic).

Si bé és cert que les formigues s’eximeixen de crítica en les revisions d’art més banals i també en algunes de més acadèmiques, evidentment no sóc el primer en adonar-me’n, i a la web se’n troben estudis veritablement detallats (com aquest). Estudis que m’haurien fet la vida una mica més senzilla si els hagués trobat abans de posar-me a escriure això. O potser llavors les ganes d’escriure m’haguessin fet embogir. Com Dalí. Això ja no ho sabrem mai.

Sam

Prussessant “La Revolta Dels Somriures”

Em perdonareu que em prengui la llicència de reviure un clàssic amb certs tocs de nazisme per parlar sobre aquest nostre país i el seu “prussés”, que de tan complex ens fa claudicar d’allò que ens sentiem més orgullosos (si em voleu titllar d’hipòcrita per banalitzar el nazisme, atureu-vos un minut, jutgeu-me, digueu-me el nom del porc, i, si encara us sentiu capaços, seguiu llegint: ves per on, potser no hauriem de tenir la pell tan fina).

Casablanca, 1942: Michael Curitz ens regala un moment que, personalment, m’evoca a la clàssica aposta de “a veure qui la té més llarga”. Òbviament no m’atreveixo a valorar com la tenien Humphrey Bogart y Paul Henreid (potser estaria be preguntar-li a Ingrid Bergman). Em refereixo al meteòric moment en què els oficials nazis entonen Die Wacht am Rhein (La Guàrdia del Rin, ara que ja sé alemany), símbol de l’opressió alemanya, mentre el líder de la resistència i “banyut del purgatori” Viktor László respon cantant la Marseillase, símbol de la llibertat i fraternitat.

(Pell de gallina)

Lluny d’entrar en polèmica sobre quin bàndol correspon a quin entre CAT i ESP (em temo que no en trauriem l’aigua clara) em pregunto perquè aquesta imatge em va evocar al conflicte pel “prussés” (descrit també com “La Revolta Dels Somriures”).

Segurament serà culpa meva, que faig un anàlisi massa simplista i interessat, però tot i així, em sento legitimat per enjegar els dos bàndols a pastar fang. Ens hem dit coses molt gruixudes, ens hem ningunejat, ens hem jutjat mútuament per acabar enlloc (sí, he dit acabar, deixeu-me que segueixi amb el meu deliri i digui que això més que mort està podrit).

Què voleu que us digui, dixeu-me que no compri el discurs de “la España reaccionaria i neocastiza” que ens oprimeix. Que voleu que us digui, deixeu-me que tampoc compri el discurs del deliri desenfrenat basat en el simple imperatiu legal desacatat. I com que no vull comprar cap dels dos discursos, em veig sol i desemparat veient com la gent intenta etiquetar-me en un bàndol o en l’altre.

A uns us preguntaria: realment ho esteu vivint com la Revolta Dels Somriures?

Als altres us preguntaria: qui creieu que la té més llarga? (Jo diria que Humphrey Bogart, però no tinc arguments per defensar-ho).

I recordeu: “Aquest pot ser el principi d’una gran amistat”.

That’s all folks.

Edmond Dantès

Del Revés o Out Inside

Inside Out, la darrera gran producció de la fàbrica de somnis Pixar, estrenada l’agost d’aquest any 2015, és de les millors (si no la millor) pel·lícula d’animació estrenada fins el dia d’avui. Molta gent que em llegeixi no hi estarà d’acord, i ho entenc, perquè la primera vegada que la vaig veure me va decebre bastat. Tenia el llistó molt alt, com es sol dir. Ara bé, la segona vegada vaig quedar impressionat, i la tercera encara més. Me’n vaig adonar que la primera vegada que l’havia vist em vaig quedar totalment amb la visió infantil de la producció, amb la història dels ninots dins el cap de na Riley i amb el que feia la protagonista en si. Però el segon cop vaig estar més atent a les parts que me semblava que no havia acabat d’entendre, i efectivament no ho havia entès per res del món. Val a dir que si no heu vist la pel·lícula millor no llegiu l’article, perquè conté molts de Spoilers. Qui avisa no és traïdor.

Seguir leyendo “Del Revés o Out Inside”

Be the first penguin (by Randy Pausch)

Hope professor Pausch was not upset about diffusing one piece of his last lecture, wherever he is:

“Experience is what you get when you didn’t get what you wanted. 

That’s an expression I learned when I took a sabbatical at Electronic Arts, the video-game maker. It just stuck with me, and I’ve learned up repeating it again and again to students. 

It’s a phrase worth considering at every brick wall we encounter, and at every disappointment. It’s also a reminder that failure is not just acceptable, it’s often essential. 

When I taught the “Building Virtual Worlds” course, I encouraged students to attempt hard things and to not worry about faillings. I wanted to reward that way of thinking. So at the end of each semester, I’d present one team of students with a stuffed animal- a penguin. It was called “The First Penguin Award” and went to the team that took the biggest gamble in trying new ideas or new technology, while failing to achieve their stated goals. In essence, it was an award for “glorious failure”, and it celebrated out-of-the-box thinking and using imagination in a daring way. 

The other students came to understand: “First Penguin” winners were losers who were definitely going somewhere. 

The title of the award came from the notion that when penguins are about to jump into water that might contain predators, well, somebody’s got to be the first penguin. I originally called it “The Best Failure Award, ” but failure has so many negative connotations that students couldn’t get past the word itself.

“First Penguin” winners were losers who were definitely going somewhere. Randy Pausch

Experience is what you get when you didn’t get what you wanted. And experience is often the most valuable thing you have to offer”.

Actually, the truth is that I’ve never thought whether I like penguins or not, but hope one day I become one of them.

That’s all folks.

Edmond Dantès

Bola

Podem entendre una esfera com un conjunt de punts distanciats una distància r (radi) d’un punt concret en l’espai i una n-esfera com la generalització de la definició anterior a espais de dimensió arbitrària n. Llavors es pren com a definició de bola l’espai que queda dins la esfera, és a dir, tots els punts la distància dels quals del centre és menor o igual que r. Amb això,  té la bola esmentada, una dimensió més que la esfera. Per entendre’ns, en un espai 3D una esfera és una superfície de dues dimensions i conté una bola 3D. En el cas 3D parlem de volum però ens podem permetre adoptar la mateixa notació en el cas n-dimensional.

Definim un hipercub com una figura tancada que consisteix en segments paral·lels alineats en cada dimensió de l’espai, per exemple un quadrat en 2D. Llavors podem plantejar el següent exercici: inserir una n-bola en un hipercub de la mateixa dimensió i de segments amb longitud 2r (diàmetre). En 1D el quadrat és un sol segment, i la bola també (la esfera equival als vèrtexs de l’hipercub), en 2D la bola cap dins el quadrat però no n’omple l’àrea, veiem com la bola és més petita que el volum (àrea) de l’hipercub(quadrat), en 3D la diferència és encara més gran…És fàcil adonar-se que el volum de les dues figures creix a ritmes diferents, la qual cosa és destacable. La següent pregunta és si el comportament del volum n-dimensional tant de la bola com de l’hipercub és monotónic creixent a mesura que la dimensió augmenta. Certament el de l’hipercub augmenta exponencialment, però el de la bola es regeix per un volum depenent del radi, la dimensió i de pi, més complicat. Amb les degudes simplificacions, la equació del volum d’una n-bola és proporcional al numero pi elevat a la dimensió com a numerador i amb el factorial de la dimensió com a denominador.

El cas és que independentment dels valors de pi i r, el volum de la n-bola tendeix a 0 quan la dimensió tendeix a infinit, mentre al mateix temps el cub sembla que tendeix a infinit. Llavors, si bé el volum de la bola augmenta en les primeres dimensions, acaba tendint a 0. És a dir el volum de la n-bola té un màxim en una certa dimensió, mantenint el radi constant. La peculiaritat del número pi, fa que aquesta dimensió sigui aproximadament 5 quan el radi és 1.

Però no oblidem un fet, el diàmetre de la n-bola és equivalent a l’aresta de l’hipercub, és a dir la n-esfera toca (té un punt coincident) cada una de les cares de l’hipercub. Si el radi de la n-esfera fos infinitesimalment major, llavors la n-bola ja no estaria continguda dins l’hipercub. Tot i això la diferència entre els dos volums tendeix a infinit quan la dimensió tendeix a infinit alhora que el volum de la n-bola tendeix a 0. Raonar quina forma té aquesta n-bola sobrepassa els límits de la imaginació.

Com a mers éssers vius en 3D, sovint pensem que el contingut que hi ha en infinites dimensions és absolut i inabastable, però acabem de veure un exemple que demostra el contrari en el cas de la bola. Amb aquest resultat podem afirmar que a dimensions majors la intuïció ja no és valida, i davant la grandesa de la qüestió, no ens queda cap altra alternativa que enfonsar-nos en dubtes n-existencials.

Viva la vida

Companys,

Quan es celebra alguna cosa, normalment és perquè aquesta cosa ja ha succeït. Normalment es conmemoren fets que, per molt importants que fossin, ja no són més. Què dic, “normalment”, quina bestiesa pensar en celebrar incerteses del futur! Però concediu-me el 12 d’agost, o dieu-me boig per un dia. Una espurna de congenialitat, només possible des del no saber-la explicar, va fer que en dies com avui trontollessin els ciments de la lògica i es difuminés la línia que ens separa de l’impossible. Avui he celebrat una cosa que encara no ha passat i se’m dibuixava un somriure mentre ho feia.

Never an honest word
But that was when I ruled the world.

Sam

Maldito Barcelona (@martinmazur)

Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.

Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.

Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.

GettyImages-475296186.0