La crisi dels 140 (crèdits)

Companys,

En altre estat hi hauria afegit la salsa de formatge blau que m’havia ensenyat a fer ma mare abans d’emancipar-me precoçment per anar a estudiar fora. Els hauria posat al forn per gratinar-ne tan just les puntes, i aconseguir la textura cruixent que cada dijous m’esperava a taula, arribant de l’institut. Potser hi hauria ratllat fruits secs a sobre, que tot i ésser molt calòrics em suplien amb l’energia necessària abans d’un capvespre al mar. Res més, lluny de la realitat: la única raó per la que no em vaig menjar els macarrons directament del colador va ser per no embrutar-lo d’oli i haver-lo d’escurar. Oli, i sal.

Últimament menjo per subsistir, per sobreviure. Enrere queden les cites puntuals en què reunir-se amb la família a taula era l’excusa per gaudir cuinant des de ben d’hora al matí, cervesa a la mà. La rutina, el haver-ho de fer obligatòriament, em trenca la passió per cuinar (si és que en tenia).

Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal.” – Paulo Coelho

No me n’adono ara. Tanmateix, la consciència que tinc de la realitat no és capaç d’assumir que es necessita la ingesta rutinària d’orgànics per no defallir, així com mantenir la casa neta i la roba planxada per poder seguir confonent-me entre la multitud. Que el Mente sana in corpore sano posi en relació el que és material (cos) amb el que és immaterial (ment) sempre se m’ha escapat de les mans. La consciència que tinc, fora de la realitat, no comprèn que siguin desequilibris químics palpables els que repercuteixin en el meu estat d’ànim eteri. És l’etapa en què més lluny està la meva consciència del cos (totalment desacoplats, diria) i això em porta a horaris d’ingestió peculiars (si em permeteu l’eufemisme) i ritmes circadians desacompassats. Amb tot, veure una eminència com Joan Massagué preparant-se una ensalada suposa un xoc.

Somnio un temps en què una pastilla supleixi la ingesta que pertoqui, i on potser la interacció cervell-màquina pugui aniquil·lar del tot la comunicació ment-cos, oblidant-nos de la naturalesa animal imperfecta que ens té de peus a terra i ens fa envellir progressivament. D’alguna manera, em considero patidor d’un tipus de golden age thinking anterògrad. Posant-ho en paraula de Woody Allen a Mitjanit a París, la “nostàlgia” o “negació” del present no seria en favor del passat sinó d’una era que està per arribar, marcada per la immersió tecnològica extrema de les generacions habitants (tot i el Per què el futur no ens necessita al Wired 8.04, de Bill Joy). Nostàlgic del present pel futur. I no poder-lo gaudir.

I és que si reflexiono bé l’època que ens ha tocat viure, em surten les paraules de Tyler Durden a El Club de la Lluita:

Maleït sigui, una generació sencera bombejant gas, parant taules; esclaus amb collars blancs. La publicitat ens té perseguint cotxes i roba, treballant en llocs que odiem per poder comprar merda que no necessitem. Som els nens del mig de la història, tio. Ni propòsit ni lloc. No tenim Gran Guerra. Ni tenim Gran Depressió. La nostra Gran Guerra és una guerra espiritual… la nostra Gran Depressió són les nostres vides. Ens hem criat tots amb la televisió per creure que algun dia seriem tots milionaris, déus de pel·lícules i estrelles del rock. Però no ho serem. I a poc a poc ho estem aprenent. I estem molt, molt cabrejats.” – Tyler Durden

Que a sobre la premsa doni bola a històries d’èxit de filàntrops multimilionaris en què l’ironia sigui que han deixat la universitat abans d’acabar-la. Sense parlar de futbolistes o tertulians de televisió. El súmmum. Que la inflació acadèmica que patim, en què ja no basta una carrera, sigui fútil a l’hora de garantir-te un lloc de treball. I que ens estem especialitzant fins perdre la noció de l’aplicabilitat (enveja als polímates universalistes del renaixement) i en què ser el millor de la classe no et serveix ni perquè el professor et tingui de becari durant dos anys després d’acabar. Amb això, les carreres es multipliquen a graus, i moltes suplanten temaris, però compte amb pensar “només són quatre anys” quan s’escull, cada cop més per qüestió de nota. Quatre anys no passen volant, i contenen moments de crisi que fan tambalejar, més forts a mesura que s’acumulen crèdits. En aquest sentit, una carrera comprimeix les etapes de la vida, i anàlogament es pateix la crisi de la mitjana edat. Tot i no haver estat demostrada científicament, ésser conscient de la maduresa reflexa símptomes com la voluntat de fer canvis significatius, que provoquen en última instància la temptació de canviar-se de carrera, voler-ne fer una altra després, o palles ontològiques com la que heu llegit. Dono gràcies si heu arribat a aquest punt i demano disculpes si havent-ho fet no s’han cobert les vostres expectatives.

Sam

PD: Vinc de córrer. Ara es veu tot una mica diferent. Ésser melòman sempre és un avantatge.

AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part II de II)

Companys,

Nikola Tesla va recalar a vàries companyies, amb més o menys sort, culminant-ho amb la patent el 1887 del motor de corrent altern. L’efemèride arribà a George Westinghouse, un empresari conegut per la invenció anys abans dels frens per aire comprimit, que li comprà a Tesla els drets de les patents i el convertí en un dels pivots de la seva Westinghouse Electric Company (avui pertanyent a Toshiba). Així, la companyia es convertia en la primera en apostar per corrent altern i per la gran reducció de costs que comportava respecte al corrent continu, sobretot a nivell de transport.

Seguir leyendo “AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part II de II)”

AC/DC o la Guerra dels Corrents (Part I de II)

Companys,

Quan Nikola Tesla qüestionà per primera vegada el 1875 l’eficiència dels motors de corrent continu, el seu professor de l’Institut Politècnic de Graz (Àustria) es sorprengué que un alumne tant brillant pensés aquelles bestieses. El 1882, treballant a París en millores per dinamos, Tesla va concebre el motor d’inducció, que funcionava amb corrent altern, però topava clarament amb el rebuig dels superiors a qui els l’explicava. La raó: l’empresa germano-francesa, Continental Edison Company, pertanyia al monopoli de Thomas Alva Edison, i les directrius els impedien, de totes totes, remar en contra de les seves patents.

El cabreig de Tesla comportà que alguns dels seus companys li suggerissin emprendre, però això era l’últim que el serbi de 28 anys tenia pensat fer. Es decidí, en contraposició, per marxar a una Nova York on podria treballar per Edison d’una manera més pròxima i intentar emmenar-lo, en última instància, a les possibilitats que oferia el corrent altern. Charles Batchelor, home proper a Edison i a qui li era assignada gran responsabilitat en projectes d’ultramar, li escrigué al jove una carta de recomanació:

My Dear Edison, I know two great men and you are one of them. The other is this young man!” – Charles Batchelor

Llavors Edison no estava gaire familiaritzat amb el corrent altern, però tampoc semblava disposat a fer-ho quan Tesla li explicà, el 1884, les seves idees. No obstant, sí que intuí en el jove alguna cosa diferent, i el contractà ipso facto per a treballar en millores per les plantes de generació de corrent continu. La demanda d’energia elèctrica a Nova York havia explotat després que el mateix Edison patentés una bombeta incandescent a finals de la dècada del 1870, i l’electricitat anava en camí de convertir-se en la fita tecnològica més important de la història. A Tesla, però, se li atribueix la següent cita, de quan arribà a Nova York:

El que havia deixat enrere era bonic, artístic i fascinant en tots els aspectes; el que he vist aquí és aspre, mecanitzat i poc atractiu. Està [Amèrica] un segle endarrerida a Europa, pel que fa a civilització.” –  Nikola Tesla

Els dos, Tesla i Edison, Edison i Tesla (em perdonareu), compartien un tret de geni i era que no necessitaven gaires hores de son: mentre Edison podia ser fora durant dies, dormint de tant en tant al sofà del laboratori, Tesla assegurava que el seu horari de treball era de les deu del matí a les cinc del matí del dia següent. Però aquí acabaven les similituds, i és que mentre Tesla confiava en moments d’eureka, Edison era un home constant, de prova i error i al que se li atribueix la frase cèlebre definitòria

El geni és 1% inspiració i 99% transpiració.” – Thomas Edison

Mesos més tard, Edison rebutjà pagar una prima de treball a Tesla que, segons l’últim, el primer li havia promès en cas d’acabar una feina. Tesla, decepcionat, renuncià al càrrec i començà a deambular professionalment, davant vàries ofertes d’inversors que veien l’oportunitat en aquell geni salvatge.

(Continuarà…)

Sam

Quan tenia 15 anys una persona molt important per mi vingué i em digué “qui és el teu heroi?”. I jo “no ho sé, dona’m un parell de setmanes per pensar-hi”. Així que tornà al cap de dues setmanes i em preguntà “qui és el teu heroi?”. I jo “saps? Hi he estat pensant. El meu heroi sóc jo d’aquí a deu anys”. Tornà al cap de deu anys, jo amb 25, i em digué “així que, ets el teu heroi?”. I jo “ni de prop! No, no, no! El meu heroi sóc jo als 35 anys”. I així cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, el meu heroi està a 10 anys de distància. Mai arribaré a ser el meu heroi. Ja sé que no ho aconseguiré. Però a mi ja m’està bé, perquè em manté amb algú a qui seguir perseguint cada dia de la meva vida. – MM

De disseny intel·ligent i coladors al cap

Companys,

Els ciments de la Wall of Separation entre Església i Estat en els EEUU trontollaren una vegada més cap al 2005, durant el mandat de Bush fill. Militant del Partit Republicà, presencià com el consell d’educació de Kansas (un estat dels de pel mig, històricament conservador) reorientava les classes de biologia per a dedicar el mateix temps a l’ensenyament d’evolució darwiniana que al creacionisme. Maquillant la paraula creacionisme a “disseny intel·ligent” i evitant mencionar directament “Déu” (per la prohibició del teocentrisme als colegis públics dels EEUU), i sota l’argument que l’evolució era una altre tipus de religió i que no considerar també el “disseny intel·ligent” suposaria una clara discriminació.

El juny d’aquell mateix any, un recentment graduat en Física (he he he) d’Oregon (més a l’oest i demòcrata), Bobby Henderson, enviava una carta oberta al consell d’educació responsable, en to d’indignació, per a reclamar que la seva pròpia religió mereixia el mateix temps de dedicació que les que s’estaven impartint llavors. Havia nascut el “pastafarisme”, o la religió del “Monstre de l’Espaguetti Volador (MEV)”:

… one third time for Intelligent Design, one third time for Flying Spaghetti Monsterism, and one third time for logical conjecture based on overwhelming observable evidence.” – Bobby Henderson

Comprimiré la polèmica que es generà en conseqüència: rectificar és de savis, diuen, i una votació popular el 2006 revocà la decisió del consell, no haguent de lamentar danys. Mesos més tard, Henderson declarava que “I wrote the letter for my own amusement as much as anything“, però la realitat era que els seguidors del pastafarisme no deixaven d’augmentar. Els mitjans de comunicació se n’havien fet eco, el fons de recaptació de la plataforma ‘crowdfunding’ de l’església MEV superava el milió i mig de dòlars, i la religió alternativa en qüestió ja havia guanyat fidels overseas, fins al punt d’ésser permesos els coladors al cap en les fotografies identificatives com a símbol religiós, de la mateixa manera que les monges o les dones musulmanes. Mentrestant, la religió del Monstre de l’Espaguetti Volador agafava forma i ja disposava d’infinitats de sàtires als cristians, que mereixen ésser conegudes i reconegudes.

La deïtat és el Monstre de l’Espaguetti Volador i disposa d’un apèndix tallarínic sagrat. La creència central és que el MEV va crear l’univers en estat etílic i que això explicaria les imperfeccions del món creat. Les evidències que recolzen l’evolució han estat posades expressament per a posar a prova la fe dels creients. El dia sagrat dels pastafaris és el divendres i aprofiten per a vestir-se de pirates. Creuen en un cel ple de volcans de cervesa i strippers. L’infern és exactament igual, però la cervesa dels volcans està calenta i els strippers pateixen d’enfermetats de transmissió sexual. Les oracions al MEV han d’acabar en “RAmén”. Els profetes són el mateix Bobby Henderson i el capità pirata Mosey, aquest últim essent agraciat amb les taules dels deu “Realment preferiria que no” en el cim del Salsa:

MEVyMosey
Mosey és entregat les taules dels deu “Realment preferiria que no”.

 

I don’t have a problem with religion. What I have a problem with is religion posing as science. If there is a God and he’s intelligent, then I would guess he has a sense of humor.” – Bobby Henderson

RAmén, doncs.

Sam

Fragment

Som-hi, ens trobem al 3r curs del grau en enginyeria biomèdica, una carrera especial, que sona bé i promet futur, malgrat les esquerdes que es comencen a traslluir, a uns estudiants amb inquietuds i un blog en hores baixes per a il·lustrar-les. Som la segona promoció i donem gràcies de no ser la primera, però tant de bo siguéssim la desena. Tot i això, seguim amb més o menys encert el pla docent i encarem, aquest any, les primeres disjuntives. És important escollir bé, és important saber a què ens volem dedicar i per això hi donem voltes en una assignatura. Però també és important definir el dret de superfície.

Dit de manera col·loquial, el dret de superfície, és un dret real que atribueix la propietat temporal, del que el superficiari construeixi en una finca aliena, separada de la propietat del sòl. És a dir, durant un període de temps establert, el dret d’accessió queda anul·lat. La constitució del dret de superfície pot ser gratuïta o bé onerosa, i passat el termini, tot el que s’hagi construït en el sòl, reverteix, sense cap indemnització, al propietari del sòl.

Ens podríem preguntar què compartim tots plegats, si ens sentim enginyers biomèdics i si hem fet de la biomedicina la nostra identitat i formem, d’aquesta manera, part d’una minoria. Donat que, professionalment parlant, som, o hauríem de ser, interdisciplinaris, també hauríem de preguntar-nos si els elements que fem nostres són suficients i prou “nostrats” per a mantenir la cohesió i no perdre aquesta identitat, i no per això deixar de preguntar-nos per les diferents formes de l’acció delictiva.

El primer que podríem pensar, és fer allò que està prohibit per la llei. En aquest cas estaríem parlant d’un delicte de comissió, com per exemple l’homicidi. Un delicte d’omissió en canvi, consisteix a no fer allò que la llei dicta, un exemple seria no socórrer algú quan existeix la possibilitat de fer-ho. Finalment, tenim la comissió per omissió, que consisteix a no fer l’acció que la llei dicta, quan existeix la obligació jurídica, que es defineix segons la posició de garant, de fer l’acció esmentada. Matisant l’exemple anterior, seria no fer l’acció de socórrer el banyista per part del socorrista.

Assistim a una període de canvis en la manera de veure i viure la carrera. La opinió que té el qui escriu aquestes línies, sobre la nostra formació universitària, és poc clara, si bé és cert que ha estat tergiversada pel mateix cap al pessimisme a fi de promoure el debat. Al capdavall, potser serem capaços de sortir del toll i seguir riu avall fins a trobar un lloc necessitat d’allò que podem aportar com a enginyers biomèdics.

Any nou, personatge nou. La intermitència de la redacció i la terbolesa del contingut del tema central, i la incongruència amb els temes secundaris son fruit d’un cúmul de circumstancies amb el text insuls que acabeu de llegir com a resultat, considereu-lo un fragment d’un llibre aleatori de la Biblioteca.