Camí de sol…

Companys,

Em vaig deixar oblidades les expectatives al Bosque Multicines el mateix dia que vaig anar a veure Inside Out. No em correspon parlar-ne, en part perquè ja ho van fer llavors en aquest mateix blog i encara ho fan ara a la revista contemporània per excel·lència, però sobretot perquè la pitjor seqüència de la pel·lícula no té res a veure amb la pel·lícula en si mateixa. Precedint-la, Disney Pixar sorprenia al respectat amb Lava, un curtmetratge d’animació edulcorat que, a part de rendir homenatge a l’ukelele de Bruddha Iz, pretenia coronar-se com el pitjor de la història de la productora. Nogensmenys, quan em va ‘caure a les mans’ —si és que l’expressió té validesa en el món 2.0— Destino (Disney, 2003), ja intuïa que l’esmentat no seria un minifilm d’aquells qualssevol.

Assabentat de l’exili de Gala i Salvador Dalí als Estats Units amb la Guerra Civil espanyola, Walt E. Disney va convèncer l’artista a donar ànima a Destino, una composició musical de “Chamaco” Domínguez versionada per Dora Luz, per a un curt amb el mateix nom. Per alguna raó o altra, aquest no va veure la llum fins després de la mort (crionització, si escau) d’ambdós artistes, i potser al bell mig d’una expressió simptomàtica de la síndrome de la pàgina en blanc. Els set i escatx minuts de duració situen una jove en un paisatge oníric que recorda els traços de Dalí en la pintura Réminiscence archéologique de l'”Angélus” de Millet, alhora una referència al quadre L’Angélus (Jean-François Millet, 1859) del qual Dalí n’estava patològicament obsessionat†. (El paisatge de la pintura de Dalí, i per extensió del curtmetratge, es pot visitar en persona gràcies al tour de realitat virtual de The Dali Museum a la ciutat de St. Petersburg, Florida. O un pot provar d’adormir-se durant una excursió al Cap de Creus, que és com el mateix Dalí va concebre el quadre.)

Si en voleu saber una mica més, endinseu-vos en aquesta galeria (clic, clic, clic).

Tanmateix, i tornant al que ens ocupa, l’indret no és l’element més surrealista de Destino. Per exemple, la jove dansaire presencia com el cap del seu enamorat es fon i com el seu es transforma primer en una pilota de gimnàstica rítmica i després en una dent de lleó que es dissol en el vent. Mes si hi va haver un moment que em va absorbir especialment, aquest és la raó de ser del post. Cap a la meitat. El minut 3:50, invariablement. Un pla proper de la mà de l’enamorat, tot ell de pedra, exposant una esquerda d’on comencen a emanar formigues. Per què, de tota aquella composició quasi narcòtica, m’havia colpit aquella seqüència? Que potser ja l’havia vist, el curt, i no em recordava, o havia estat un déjà vu? Les primeres hipòtesis assumien la integritat dels creadors, però la lucidesa del record aviat em va fer considerar la pressumpció de plagi. Raonablement, vaig començar per una de les formes de plagi més exteses i al seu temps ignorades, també en el món de la recerca científica: copiar-se a un mateix. Plantejat correctament el problema, donar amb la resposta era qüestió de temps. I en aquest cas no va fer-se pregar:

“Esta película nació de la confluencia de dos sueños. Dalí me invitó a pasar unos días en su casa y, al llegar a Figueras, yo le conté un sueño que había tenido poco antes, en el que una nube desflecada cortaba la luna y una cuchilla de afeitar hendía un ojo. Él, a su vez, me dijo que la noche anterior había visto en sueños una mano llena de hormigas. Y añadió: «¿Y si, partiendo de esto, hiciéramos una película?» En un principio, me quedé indeciso; pero pronto pusimos mano a la obra, en Figueras. Escribimos el guión en menos de una semana, siguiendo una regla muy simple, adoptada de común acuerdo: no aceptar idea ni imagen alguna que pudiera dar lugar a una explicación racional, psicológica o cultural. Abrir todas las puertas a lo irracional. No admitir más que las imágenes que nos impresionaran, sin tratar de averiguar por qué.” — Luis Buñuel

Luis Buñuel és d’aquells artistes que, com Dalí, no necessiten de presentació, si bé el segon va tenir una influència considerable sobre el primer. Buñuel, adscrit també al surrealisme, explica a les seves memòries Mi Último Suspiro (1982) la gènesi de la seva òpera prima, Un Chien Andalou (1929), que va finançar la seva mare amb 25.000 pessetes per allò de les tres Fs. Per les paraules de Buñuel, l’escena que a mi em pertorbava no només apareixia també a Un Chien Andalou, sinó que era un d’ambdós pivots centrals de la pel·lícula; gairebé la raó de la seva existència. La mà i les formigues.

No creerás lo que pasó al final.

Havia pogut comprovar amb les recreacions de L’Angélus de Millet (vide supra) que Dalí era un pintor recursiu. Tanmateix, ignorava la seva simbologia més enllà dels ous que pengen del Teatre-Museu a Figueres. No sé si va ser primer l’ou o la formiga, però de cop i volta se m’apareixia aquell animal insignificant a tota la seva obra‡. Se m’havien passat per alt les formigues contemplant la Metamorfosi de Narcís al Tate Modern, se m’havien passat per alt les formigues a la seva obra més coneguda, Els rellotges tous. La freqüència era tal que l’explicació més versemblant era que les havien afegit després de veure els quadres per primera vegada. I, contràriament a les boniques formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit, el caos i el context d’aquells insectes dalinians els donaven un significat radicalment diferent. Aparentment, el nen Salvador va viure com unes formigues devoraven viva una ratapinyada que havia caçat i guardat en un pot, experiència que el va aterrar i fascinar alhora i que el podria haver traumat psicològicament, de manera que somnis com el que havia explicat a Buñuel podrien ser manifestacions paradigmàtiques de les seqüeles. D’ençà, per a Dalí aquells invertebrats van estar estretament relacionats amb la mort, i ben aviat els va incloure en el seu repertori com a memento mori (“recorda que has de morir”).

Les formigues apareixen en més de 70 obres de Salvador Dalí. Això intenta ser una mostra representativa (clic, clic, clic).

Si bé és cert que les formigues s’eximeixen de crítica en les revisions d’art més banals i també en algunes de més acadèmiques, evidentment no sóc el primer en adonar-me’n, i a la web se’n troben estudis veritablement detallats (com aquest). Estudis que m’haurien fet la vida una mica més senzilla si els hagués trobat abans de posar-me a escriure això. O potser llavors les ganes d’escriure m’haguessin fet embogir. Com Dalí. Això ja no ho sabrem mai.

Sam

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s