Prussessant “La Revolta Dels Somriures”

Em perdonareu que em prengui la llicència de reviure un clàssic amb certs tocs de nazisme per parlar sobre aquest nostre país i el seu “prussés”, que de tan complex ens fa claudicar d’allò que ens sentiem més orgullosos (si em voleu titllar d’hipòcrita per banalitzar el nazisme, atureu-vos un minut, jutgeu-me, digueu-me el nom del porc, i, si encara us sentiu capaços, seguiu llegint: ves per on, potser no hauriem de tenir la pell tan fina).

Casablanca, 1942: Michael Curitz ens regala un moment que, personalment, m’evoca a la clàssica aposta de “a veure qui la té més llarga”. Òbviament no m’atreveixo a valorar com la tenien Humphrey Bogart y Paul Henreid (potser estaria be preguntar-li a Ingrid Bergman). Em refereixo al meteòric moment en què els oficials nazis entonen Die Wacht am Rhein (La Guàrdia del Rin, ara que ja sé alemany), símbol de l’opressió alemanya, mentre el líder de la resistència i “banyut del purgatori” Viktor László respon cantant la Marseillase, símbol de la llibertat i fraternitat.

(Pell de gallina)

Lluny d’entrar en polèmica sobre quin bàndol correspon a quin entre CAT i ESP (em temo que no en trauriem l’aigua clara) em pregunto perquè aquesta imatge em va evocar al conflicte pel “prussés” (descrit també com “La Revolta Dels Somriures”).

Segurament serà culpa meva, que faig un anàlisi massa simplista i interessat, però tot i així, em sento legitimat per enjegar els dos bàndols a pastar fang. Ens hem dit coses molt gruixudes, ens hem ningunejat, ens hem jutjat mútuament per acabar enlloc (sí, he dit acabar, deixeu-me que segueixi amb el meu deliri i digui que això més que mort està podrit).

Què voleu que us digui, dixeu-me que no compri el discurs de “la España reaccionaria i neocastiza” que ens oprimeix. Que voleu que us digui, deixeu-me que tampoc compri el discurs del deliri desenfrenat basat en el simple imperatiu legal desacatat. I com que no vull comprar cap dels dos discursos, em veig sol i desemparat veient com la gent intenta etiquetar-me en un bàndol o en l’altre.

A uns us preguntaria: realment ho esteu vivint com la Revolta Dels Somriures?

Als altres us preguntaria: qui creieu que la té més llarga? (Jo diria que Humphrey Bogart, però no tinc arguments per defensar-ho).

I recordeu: “Aquest pot ser el principi d’una gran amistat”.

That’s all folks.

Edmond Dantès

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s