La crisi dels 140 (crèdits)

Companys,

En altre estat hi hauria afegit la salsa de formatge blau que m’havia ensenyat a fer ma mare abans d’emancipar-me precoçment per anar a estudiar fora. Els hauria posat al forn per gratinar-ne tan just les puntes, i aconseguir la textura cruixent que cada dijous m’esperava a taula, arribant de l’institut. Potser hi hauria ratllat fruits secs a sobre, que tot i ésser molt calòrics em suplien amb l’energia necessària abans d’un capvespre al mar. Res més, lluny de la realitat: la única raó per la que no em vaig menjar els macarrons directament del colador va ser per no embrutar-lo d’oli i haver-lo d’escurar. Oli, i sal.

Últimament menjo per subsistir, per sobreviure. Enrere queden les cites puntuals en què reunir-se amb la família a taula era l’excusa per gaudir cuinant des de ben d’hora al matí, cervesa a la mà. La rutina, el haver-ho de fer obligatòriament, em trenca la passió per cuinar (si és que en tenia).

Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal.” – Paulo Coelho

No me n’adono ara. Tanmateix, la consciència que tinc de la realitat no és capaç d’assumir que es necessita la ingesta rutinària d’orgànics per no defallir, així com mantenir la casa neta i la roba planxada per poder seguir confonent-me entre la multitud. Que el Mente sana in corpore sano posi en relació el que és material (cos) amb el que és immaterial (ment) sempre se m’ha escapat de les mans. La consciència que tinc, fora de la realitat, no comprèn que siguin desequilibris químics palpables els que repercuteixin en el meu estat d’ànim eteri. És l’etapa en què més lluny està la meva consciència del cos (totalment desacoplats, diria) i això em porta a horaris d’ingestió peculiars (si em permeteu l’eufemisme) i ritmes circadians desacompassats. Amb tot, veure una eminència com Joan Massagué preparant-se una ensalada suposa un xoc.

Somnio un temps en què una pastilla supleixi la ingesta que pertoqui, i on potser la interacció cervell-màquina pugui aniquil·lar del tot la comunicació ment-cos, oblidant-nos de la naturalesa animal imperfecta que ens té de peus a terra i ens fa envellir progressivament. D’alguna manera, em considero patidor d’un tipus de golden age thinking anterògrad. Posant-ho en paraula de Woody Allen a Mitjanit a París, la “nostàlgia” o “negació” del present no seria en favor del passat sinó d’una era que està per arribar, marcada per la immersió tecnològica extrema de les generacions habitants (tot i el Per què el futur no ens necessita al Wired 8.04, de Bill Joy). Nostàlgic del present pel futur. I no poder-lo gaudir.

I és que si reflexiono bé l’època que ens ha tocat viure, em surten les paraules de Tyler Durden a El Club de la Lluita:

Maleït sigui, una generació sencera bombejant gas, parant taules; esclaus amb collars blancs. La publicitat ens té perseguint cotxes i roba, treballant en llocs que odiem per poder comprar merda que no necessitem. Som els nens del mig de la història, tio. Ni propòsit ni lloc. No tenim Gran Guerra. Ni tenim Gran Depressió. La nostra Gran Guerra és una guerra espiritual… la nostra Gran Depressió són les nostres vides. Ens hem criat tots amb la televisió per creure que algun dia seriem tots milionaris, déus de pel·lícules i estrelles del rock. Però no ho serem. I a poc a poc ho estem aprenent. I estem molt, molt cabrejats.” – Tyler Durden

Que a sobre la premsa doni bola a històries d’èxit de filàntrops multimilionaris en què l’ironia sigui que han deixat la universitat abans d’acabar-la. Sense parlar de futbolistes o tertulians de televisió. El súmmum. Que la inflació acadèmica que patim, en què ja no basta una carrera, sigui fútil a l’hora de garantir-te un lloc de treball. I que ens estem especialitzant fins perdre la noció de l’aplicabilitat (enveja als polímates universalistes del renaixement) i en què ser el millor de la classe no et serveix ni perquè el professor et tingui de becari durant dos anys després d’acabar. Amb això, les carreres es multipliquen a graus, i moltes suplanten temaris, però compte amb pensar “només són quatre anys” quan s’escull, cada cop més per qüestió de nota. Quatre anys no passen volant, i contenen moments de crisi que fan tambalejar, més forts a mesura que s’acumulen crèdits. En aquest sentit, una carrera comprimeix les etapes de la vida, i anàlogament es pateix la crisi de la mitjana edat. Tot i no haver estat demostrada científicament, ésser conscient de la maduresa reflexa símptomes com la voluntat de fer canvis significatius, que provoquen en última instància la temptació de canviar-se de carrera, voler-ne fer una altra després, o palles ontològiques com la que heu llegit. Dono gràcies si heu arribat a aquest punt i demano disculpes si havent-ho fet no s’han cobert les vostres expectatives.

Sam

PD: Vinc de córrer. Ara es veu tot una mica diferent. Ésser melòman sempre és un avantatge.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s